[2024] Prestige: 22 anys després del desastre

1 week ago 4

Ecologistes en Acció obre al públic el documental ‘Alegría!‘. Amb això pretén commemorar el vint-i-dosè aniversari del desastre ecològic provocat per l’enfonsament del petrolier Prestige i alertar que, 22 anys després, la societat no està exempta d’un nou desastre ecològic a causa de la gran dependència del petroli.
‘Alegría!’, pel·lícula produïda per l’organització ecologista, assenyala les causes que van desencadenar la marea negra més gran de la costa gallega i recorda que, davant la inacció del govern, va ser la marea blanca de solidaritat la que es va enfrontar al chapapote.

Fa 22 anys, un funest 13 de novembre de 2002, es va produir el desastre ecològic més gran de la història de Galícia. Una terrible nit de temporal, el petrolier monocasc Prestige va patir una via d’aigua quan navegava a 28 milles (52 quilòmetres) del cap Fisterra. Les autoritats espanyoles van començar un rocambolesc periple remolcant el vaixell fins que es va partir en dos el dia 19 de novembre.

Com a conseqüència d’això, van arribar a les costes gallegues diverses desenes de milers de tones de fuel oil (chapapote), que després es van estendre per tota la costa cantàbrica i el sud de França i van produir una de les marees negres més grans de la història. Les onades de fuel i mort van batre contra els penya-segats de la Costa da Morte, contra les Illes Cies i Ons, contra les enormes i solitàries platges des d’A Lanzada fins a Nemiña.

Davant la incompetència i la falta de mitjans de la Xunta i el Govern central, centenars de mariners es van llançar a defensar les ries, pescant amb les xarxes i les mans el chapapote. La societat civil autoorganitzada, les confraries de pescadors, les mariscadores, les associacions, van ser les que van donar resposta a la catàstrofe davant la incompareixença de les autoritats.

Es va generar també una onada de solidaritat a tot l’estat i a molts països, i van acudir milers de persones voluntàries: una marea blanca davant de la marea negra, per netejar de chapapote les costes gallegues, que va treballar durant diversos mesos. Van ser dies de llàgrimes i dolor, de mentides i ràbia que van despertar al poble gallec una onada d’indignació que va negar la plaça de l’Obradoiro sis vegades a la històrica manifestació de l’1 de desembre de 2002.

200.000 paraigües van repetir com un ressò la frase màgica ‘Nunca Máis’. Orgull i dignitat, vestides de negre i blau, d’un poble que cridava ‘prou’ a la burla negra de desastres ecològics que periòdicament assotaven les costes gallegues. Polycommander, Urquiola, Andros Patria, Casón, Mar Egeo, la llista de la infàmia, noms clavats a la nostra memòria col·lectiva com el chapapote a les roques. Vuit dels tretze accidents més grans amb abocaments de petroli en les últimes sis dècades s’han produït a les costes de Galícia.

La mobilització de la societat gallega, articulada a l’àmplia plataforma Nunca Máis va arribar fins a la Puerta del Sol, amb una enorme marxa cap a Madrid per exigir justícia, respecte i reparació. Farts dels “filets de plastilina” i les “platges esplèndides”.

El Govern i la Xunta intentaven minimitzar l’abast de la tragèdia per amagar-ne la pèssima gestió. La realitat, que els fuetejava a la cara, era l’absoluta manca de recursos i mitjans, la seva total incompetència per emprendre la protecció i la neteja de les zones contaminades. Aquesta onada mobilitzadora va abastar molt més enllà del moviment ecologista, i va arribar a centres d’ensenyament, centres de treball, cada port i cada balcó, tot produint un autèntic sisme que va despertar la consciència del poble gallec i els va tornar la dignitat.

22 anys després, els efectes de l’abocament del Prestige encara són presents a la Costa da Morte, i es poden observar encara a simple vista. Encara queda chapapote sota la sorra. Ens trobem davant d’una altra prova més de com, quan es produeix un gran desastre ecològic, els seus efectes perduren durant anys o fins i tot dècades. Per això cal que les autoritats adoptin totes les mesures necessàries per evitar que es tornin a produir aquest tipus d’accidents.

Convé recordar que el 70% del transport marítim europeu passa davant de Galícia, uns 40.000 vaixells a l’any, i aproximadament un de cada tres (38 al dia) transporta mercaderies perilloses, a més del combustible. Recordem l’accident del quimiquer Blue Star a la Ria d’Ares l’any passat.

Ecologistes en Acció, amb la difusió de la pel·lícula Alegría!, vol recordar que cal millorar la coordinació de mitjans operatius permanents i unitats de vigilància marítima, així com l’augment de la quantitat i qualitat de les inspeccions dels vaixells que atraquen al litoral de Galícia. Que hi ha petits Prestige diaris, en forma de sentinades. Que també hem de trencar amb aquest model dependent del petroli, les desgraciades conseqüències per al planeta del qual coneixem. Però, sobretot, recordar l’onada de solidaritat, la marea blanca que suplint la manca de mitjans amb la força de la il·lusió va ser qui va enfrontar-se a gran taca negra mentre el Govern, absent, seguia negant-ne l’existència. Per això el títol d’aquesta pel·lícula és Alegría!, el crit de guerra contra el chapapote que voluntàries i voluntaris entonaven quan el cansament les envaÏa. Una exclamació popular que va tornar la dignitat al poble gallec.

S’han de tenir sempre presents aquestes imatges, fer memòria d’aquesta tragèdia, però també d’aquesta lluita, perquè un desastre així no es torni a repetir nunca mais.